Avui és un dia estrany. Estic feliç, ja està. Demà marxo cap a Vic i dimarts cap a París amb les Quatre Fantàstiques :):)

Tout oublié.

Cada dia fa menys mal. Abans em sentia abandonada, refusada, com si res tingués sentit sense allò que'm feia falta, com si el destí manés sobre totes les coses que feia, deia, pensava o sentia. Cada cop aquest sentiment fa menys mal, no és que no el tingui, és que estic bé amb ell. Estic bé amb aquesta sensació que no sabria definir, crec que m'ho he agafat com un estat temporal i no permanent. Alguna cosa que se n'anirà d'aquí poc o d'aquí molt, però se n'anirà. Em deixarà lliure com començo a sentir-me ara, deslligada de tu, i de tot el que t'envolta. No puc negar-me a mi mateixa el que és evident, però tampoc puc pretendre viure en una farsa, en una ilusió metafísica perquè no porta enlloc. Aspiro a alguna cosa més a la meva vida.

Tinc ganes de fer alguna cosa, però no sé què!

No sóc perfecta, ho sé, ho admeto.

Tinc tanes coses a dir que per orgull no faig... L'orgull, sempre l'orgull.

A tu et diria que odio sentir el que sento.

I a tu, que no m'agrada en la persona en la que t'has convertit.

Massa enyorances, massa.