Tota la seva vida va estar esperant que un dia arribés algú que canviés la seva manera de ser, la seva manera de sentir. Anys, anys i més anys passen i ella segueix sent la mateixa, res canvia, res la fa reaccionar, és més fort el seu egoisme que l'amor que els altres senten per ella. Sap el què és l'amor? I no només de relacions, però familiar. Estima? De vegades tinc els meus dubtes. La miro però no la reconec. Me l'imagino en una habitació sola, moltes portes, moltes oportunitats i sembla que sempre la escull que és dolenta, expressament. Per què complicar-se la vida quan es té tot? Per què ser diferent sempre ha de ser tan important? Les amistats es van fonent pels camins i això no sembla afectar-la. És una dona de gel? Té sentiments? De vegades penso que només ràbia i còlera. Però no dolor. No sent. Com competir amb una persona així? Que ni tan sols ella sap el què vol... ni tan sols ella sap què té... ni tan sols ella sap apreciar-ho. I el fet que només la música pugui penetrar el seu cor de pedra i fer-la sentir, fer que senti realment alguna cosa; remordiments, passió, amor, odi... ALGUNA COSA. I aquí està ella, escrivint sobre ella mateixa en tercera persona perquè no s'atreveix a fer-ho en primera persona, fa mal, es nota massa aprop. Massa agressiu, massa... I el mira, i ell segueix allà, aguantant tot el que ella fa, tot el que ella diu i cedint perquè ell sí que l'estima, i potser ella també... però de vegades s'oblida que ell és tot el que ha estat esperant... Potser és que no ha esperat mai res, potser és que simplement sempre ha pensat que buscava quelcom, però és massa infantil, massa pueril (com algun cop li han dit) per poder enfrontar al que realment vol i prefereix la sortida fàcil. No pensar i gaudir.
